Página La Poderosa
PrÀctiques de creaciÓ escÈnica'09
Juan Domínguez | Amalia Fernández | Carmelo Salazar | Roger Bernat
Les pràctiques de creació són trobades intensives entre un artista i persones (estudiants, actors, ballarins...) interessades a conèixer de prop el seu univers, eines i metodologia.

Es tracta de sessions a cavall entre un taller intensiu, un laboratori o un espai on practicar la creació...això cadascun dels creadors ho gestionarà com més s'adapti a la seva pròpia forma d'abordar la creació i la transmissió de la mateixa...

Preu:

80 €*
*Reserves mitjançant l'ingrés del 50% del preu total

Informació i reserves:

info@lapoderosa.es / 934431980

Dates

11-12-2009 al 13-12-2009
16:00h a 21:00h
ROGER BERNAT

Programa

  • 4ª amb Roger Bernat
    CANVI DE DATES: 10, 11 I 12 DE DESEMBRE DE 2009 (16-21H)
    Tenim 3 tardes i 15 hores. Tenim 100 metres quadrats i 1 carrer ple de ganduls i malejats. Porto 4 exercicis que podrien arribar a ser 4 espectacles. Explicaré 3 contes i faré 3 preguntes als participants. Amb tot això muntarem 1 taller a La Poderosa. 1 Taller en el qual farem coses els uns amb els altres. Acostumo a anomenar a aquest taller "Fer coses amb persones". Està pensat per a les gents de les arts performatives o per a tots els ganduls i malejats amb ganes de "performar".

    ---

    "Construyo arquitecturas escénicas en las que la estructura ha ido cobrando importancia.

    En los primeros espectáculos el armazón estructural no se mantenía sin las historias que lo revestían. Eran estructuras en descomposición en las que las historias eran fragmentarias y los personajes multiformes (10.000 kg, Àlbum,..). Estaba buscando un "sistema" de trabajo con actores y guión, un sistema que permitiera la elaboración de una arquitectura al margen de las necesidades narrativas. Sin embargo, la urgencia creativa que vivíamos en un momento en el que todo lo que veíamos a nuestro alrededor nos resultaba anacrónico hacía que nuestro teatro sólo pudiera leerse como una respuesta y que en muchas ocasiones fuéramos tildados de provocadores -lo que probablemente fuera cierto- (Joventut europea, Flors,..).

    Tras el cierre de General Elèctrica, centro de creación que fundamos y en el que estuvimos trabajando los primeros años, la urgencia por desprendernos de los elementos que considerábamos ornamentales nos embarcó en proyectos que nos obligaban a adoptar prácticas “atléticas” de creación. Nos obligamos a trabajar sin apenas tiempos de ensayo, en espacios precarios y con presupuestos mínimos (De la impossibilitat de ser a tot arreu, De la impossibilitat de conjugar el verb estimar, De la impossibilitat de ser Déu, etc). Era una estrategia para quedarse con una estructura mínima que soportara diferentes materiales escénicos sin apenas elaboración, como quien construye una mesa en la que depositar todo tipo de objetos. Fue a raíz de esos espectáculos que José-A. Sánchez escribió Prácticas indisciplinares: el teatro ensayístico de Roger Bernat.

    Al empezar a trabajar con actores no profesionales (adolescentes, inmigrantes, taxistas, transexuales) las estructuras escénicas se hicieron más sólidas. No teníamos siquiera la técnica para seguir un guión aproximado -yo tampoco la tenía cuando me subía al escenario-, así que echamos mano de técnicas relacionadas con el juego. Fue en esa época que empezamos a hablar de Reglas del Juego en lugar de guiones. Estas reglas podían ser una larga lista de frases que tenían que decirse o proyectarse sin aparente relación (La La La La La), el compromiso de contar exclusivamente historias muy cortas (Amnèsia de Fuga) o recrear un espectáculo amateur ya no desde la perspectiva teatral sino como un juego irónico en el que los adolescentes respondían a lo que “se espera” de ellos (Tot és perfecte). Incluso alguno de esos espectáculos seguía procedimientos creativos propios del Oulipo y, en general, de mecánicas pop (Das Paradies Experiment).

    A medida que la estructura escénica se hace más fuerte la presencia de los actores se debilita. Es como si la artesanía del actor fuera lentamente sustituida por formas teatrales “industrializadas” y, por tanto, menos “presenciales”. Tal y como ocurre en nuestras tele-comunicaciones cotidianas, la relación entre escenario y platea se da indirectamente. Los actores ya no organizan el discurso sino que están al final de la cadena de significados (Rimuski) y, en algunos casos, desaparecen (Domini Públic). Las arquitecturas escénicas quedan cada vez más despojadas y mi teatro se convierte entonces en una reflexión sobre la comunicación."

    ---

    "El taller para La Poderosa se centra en el universo de expectativas que invaden al espectador antes de enfrentarse a la obra. Aquello que te ocurre mientras lees este texto y te imaginas un taller, aquello que te pasa por la cabeza mientras caminas hacia el teatro, lo que ocurre cuando te sientas en tu butaca del cine y se hace el oscuro.

    La avalancha de preguntas y respuestas que nos hacemos ante cualquier espectáculo teatral o cinematográfico (estimulados por títulos, posters, noticias y prejuicios), la pequeña muerte a la que nos sometemos cuando nos hundimos en la butaca dispuestos a dejarnos llevar por la ficción, lo que andamos buscando al meternos una y otra vez en esas salas oscuras es lo que aborda el taller y, especialmente, el próximo espectáculo que estoy preparando: Pura Coincidència.

    Por tanto, el taller abordará el tema del deseo. ¿Qué es lo que vamos a buscar a los teatros y cines? Hay numerosas respuestas a ese gesto de búsqueda que van de la pintura al psicoanálisis. En el taller buscaremos respuestas escénicas en lo que será un remedo de ensayos para un espectáculo."

    Organitza: La Poderosa
    Lloc: Bugé (c/ Morales, 21/27 08001 Barcelona)

    Ver mapa más grande +info i inscripcions: info@lapoderosa.es


    Pàgina web de Roger Bernat: www.rogerbernat.org


    Font: http://eltigredeciberia.com/
     
  • 3ª amb Carmelo Salazar_10, 11 i 12 de juliol


    Massa teatre

    1 .
    · Objecte i subjecte - Pensar i fer - La idea que tinc i el fer que disposo - El cos com un objecte - L'actor sobre el seu propi cos - El director amb el cos de l'actor - Els cossos de les diferents disciplines.

    Que fer amb tots aquests binomis? Que no fer amb ells? Si és cert que ens enfrontem diàriament a aquestes qüestions... és també cert que la pràctica escènica o el treball presencial actua sobre alguna cosa que ja està actuant? Si és així potser haguem de deixar d'actuar.

    2 .
    · Quant té a veure la dansa amb l'enllaç d'accions més o menys quotidianes? Quant té a veure la dansa amb un ús no literal de moviments més o menys quotidians o domèstics? Que ocorre quan enllaçem aquests moviments ordinaris i els juguem lents i ràpids?

    Actualment, i per aquí anirà la pràctica, estic més interessat en el component incult o amateur, que en el cos educat o especialitzat de la dansa. M'interessa més el vici, malaptesa, excés, artificis o automatismes de la persona que la suposada naturalitat, organicitat o consciència que la disciplina promet.

    Potser el que pugui oferir en aquesta pràctica de creació sigui una relaxació en la compromesa relació entre cos i idea, entre moviment i dansa.

    Carmelo Salazar és coreògraf i pedagog. Co-director de La Porta i co-fundador de Tea-tron. Treballa en l'edició de Moure el cos publicació que recull el material pedagògic desenvolupat en els últims deu anys.
    Propers laboratoris de Carmelo Salazar:
    • Moscou: 20 al 26 de juliol
    • Munich: 17, 18 i 19 de desembre
    • Barcelona (en la Poderosa): novembre (dies a determinar)

    Dates de la pràctica de creació :: 10, 11 i 12 de juliol de 2009
    Horari :: 16-21h
    Lloc :: La Poderosa (Riereta, 18 2o pis, Barcelona)
    +info i inscripcions :: info@lapoderosa.es
     
  • 2ª amb Amalia Fernández_29, 30 i 31 de maig
    M’interessa compartir les qüestions en les que estic treballant actualment, en el que serà el meu proper solo, però portades a un context col·lectiu, aprofitant la circunstància del taller. La biografia, ja sigui real o fictícia, la reutilització d’elements del passat per produïr noves possibilitats i arguments. Proposo partir del cos, amb la llibertat de poder arribar a qualsevol lloc.

    Ballarina i performer, Amalia Fernández inicia el seu recorregut professional com intèrpret a la Cia. "el bailadero, Mónica Valenciano", on treballa durant dotze anys. A partir de l’any 2004 comença una etapa com autora amb el solo "Matrioshka"(2005), el duo en col·laboració amb Juan Domínguez, "Shichimi togarashi"(2006) i l’espectacle "Las perras"(2008). Paral·lelament col·labora com intèrpret en alguns projectes entre els quals destaca la co-producció espanyola-holandesa, "La torera", amb la Cia. Odd Enginears (2007). Actualment treballa en la seva propera peça, el solo "Kratimosha".
     
  • 1ª amb Juan Domínguez _ 18, 20 i 21 de març (11 a 16h)
    En l'últim any i mig he desenvolupat una investigació entorn de relació entre lingüística i moviment. Començo ara una nova etapa en la qual els interessos de la meva investigació se centren en el tòpic "comunicant comunicabilitat" o els mitjans per a promulgar la potencialitat de la comunicació, sense cap altre context que el de la relació entre la gent en temps i espai real, es tracta de produir una autonomia de comunicació que desvetlli i aïlli els mecanismes de la comunicació en el parla i el moviment, el que ens permet desplaçar-los dels seus usos habituals.

    En termes estructurals, això probablement signifiqui que el missatge no pot ser decodificat semànticament, però suggereix que hi ha un codi, és a dir, que hi ha un missatge, però el seu significat no està clar. La idea és explorar els límits de la comunicació amb tots els mitjans possibles, utilitzant un codi que no és familiar a ambdues parts.

    El treball de Juan Domínguez es basa en preguntes sobre el mitjà teatral i les seves dimensions polític-socials. Treballant en la relació entre diferents codis, les seves obres proposen la dissolució entre la ficció i la realitat. És Intèrpret, coreògraf i director d'escena, format en dansa clàssica, contemporània i vídeo a Espanya i USA. Està establert actualment a Berlín i Madrid.

    Últims títols: The taste is mini (2000), Todos los buenos espías tienen mi edad (2002), The application (2005), l'òpera Seven attempted escapes from silence (2005), shichimi togarashi (2006), Todos los buenos artistas de mi edad están muertos (2007), De la...a la... (2007), Don’t even think about it! (2008). Artista en residència en PODEWIL, Berlín-Alemanya durant els anys 2004-2005. Des de 2003 és Director Artístic del Festival In-Presentable (La Casa Encendida/Madrid).

    Amb la col·laboració de: