entre Salmon i Corren contínua

Foto: todo ficción de Alaba Rihe
Data 
dilluns, 6 setembre, 2021 a dijous, 23 setembre, 2021
Lloc 
La Poderosa de La fabra C/ San Adriá <M> San Andreu

QUE VE CO-CO!

Coach, assistent artístic, ull extern, adviser, dramaturg, acompanyant, cuidador ... Un paper complex i alhora molt comuna en les pràctiques de creació actuals que està carregat de dificultat i diversitat en les maneres o pràctiques en el fer. Com i des d'on mirar el treball de l'altre?
Acompanyar-se, Sostenir, Compartir entre projectes i entre artistes i públics.

Aquest setembre comencem el curs amb un segon round de Corrent Contínua, un programa d'Poderosa que pretén donar continuïtat a alguns dels artistes residents de l'any 2020, acompanyar i creuar residències en un mateix període de temps, obrir un diàleg entre els artistes residents i altres artistes, compartir i acompanyar els processos de creació i / o investigació des d'una mirada crítica i còmplice a el mateix temps.
Així s'han acompanyat els treballs d'Alba Rihe (Itxaso Corral), Natasha Padilla (Mariona Naudín) i KeitoPark (Jorge Dutor)

 

En aquesta fase de setembre COCO es creua amb l'Entre d'Festival Salmon i ho fem coincidir en el mateix mes amb Altres Residències de La Poderosa:

Així Laura Ramirez, Natasha Padilla, Alba Rihe, i Caterina Mora que estarà acompanyada per Victoria Perez Royo transitaran i ocuparan aquests espais de La Fabra a aquest setembre 21

 

_ Laura Ramirez // SERENITY RAVE de l'1 a el 12 de setembre

_ Natasha Padilla // EXAGERADA (TÍTOL PROVISIONAL) de l'1 a el 12 de setembre

_ Alba Rihe // TOT FICCIÓ residència de el 6 a el 22 de setembre

_ Caterina Mora // Una altra conferència performàtica bastarda-barata, de l'13 a el 22 setembre.

En aquesta ocasió convidem a Victòria Perez Royo perquè acompanyi durant tres dies a Caterina i el dia 9 ens obrin la seva experiència juntes en relació a la feina en procés de Caterina i la idea d'acompanyament.

 

  • OBERTURES I FRICCIONS:
     

Dia 8: sessió de treball compartit entre la Laura, Natasha i Alba
Dia 10: sessió de treball compartit entre elles i amb convidades
Dia 17: Sessió d'obertura de la feina d'Alba Rihe
Dia 19: Sessió d'obertura de la feina de Caterina i trobada i contextualització de Victòria Perez

 

¡QUE VIENE CO-CO ! 

Coach, asistente artístico, ojo externo, adviser, dramaturgo, acompañante, cuidador...Un rol complejo y a la vez muy  común en las prácticas de creación actuales que está cargado de dificultad y diversidad en las maneras o prácticas en el hacer . ¿Cómo y desde dónde mirar el trabajo del otro?
Acompañarse, Sostener, Compartir entre proyectos y entre artistas y públicos.

Este septiembre empezamos el curso con un segundo round de Corriente Contínua, un programa de Poderosa que pretende dar continuidad a algunos de los artistas residentes del año 2020, acompañar y cruzar residencias en un mismo periodo de tiempo, abrir un diálogo entre los artistas residentes y otros artistas, compartir y acompañar los procesos de creación y/o investigación desde una mirada crítica y cómplice al mismo tiempo.
Así se han acompañado los trabajos de Alba Rihe (Itxaso Corral), Natasha Padilla ( Mariona naudín ) y KeitoPark( Jorge Dutor)

 

En esta fase de septiembre COCO se cruza con el Entre del Festival Salmon y lo hacemos coincidir en el mismo mes con Otras Residencias de La Poderosa :

Así Laura Ramirez, Natasha Padilla, Alba Rihe, y Caterina Mora que estará acompañada por Victoria Perez Royo transitarán y ocuparán estos espacios de La Fabra en este septiembre 21

 

_ Laura Ramirez // SERENITY RAVE del 1 al 12 de septiembre

_ Natasha Padilla // EXAGERADA (TÍTULO PROVISIONAL) del 1 al 12 de septiembre

_ Alba Rihe // TODO FICCIÓN residencia del 6 al 22 de septiembre

_ Caterina Mora // Una otra conferencia performática bastarda-barata,  del 13 al 22 septiembre.

En esta ocasión invitamos a Victoria Perez Royo para que acompañe durante tres días a Caterina y el día 9 nos abran su experiencia juntas en relación al trabajo en proceso de Caterina y la idea de acompañamiento.

 

APERTURAS Y FRICCIONES :

 

Día 8 : sesión de trabajo compartido entre Laura, Natasha y Alba
Día 10: sesión de trabajo compartido entre ellas y con invitadas
Día 17:  Sesión de apertura del trabajo de Alba Rihe 
Dia 19 : Sesión de apertura del trabajo de Caterina y encuentro y contextualización de Victoria Perez 

 

 

 

RELATORÍAS DE LOS ACOMPAÑAMIENTOS :

 

  • JORGE DUTOR /  La mirada: cómo mediamos hacia la transmateria.

Pueden darse infinidad de casos, y por lo tanto de necesidades, según los procesos o las artistas a acompañar. En mi experiencia, he podido constatar que, cada caso necesita un acercamiento o un cuidado distinto. A veces se trata de un apoyo emocional, otras de facilitar un eje de seguridad; a veces de asesoramiento de ámbito laboral, otras de resolución de conflictos; algunas veces se requiere abrir un catálogo de referencias, y algunas otras de tablas de entrenamiento físico. Sin embargo, siempre he detectado la necesidad de la mirada. Los trabajos necesitan ser mirados, quien acompaña a las artistas necesita tiempo para solo mirar, mirar solamente, y las artistas necesitan perspectivas, distintas perspectivas desde las que poder mirar lo que están haciendo. Este tiempo de la mirada es fundamental en mi manera de acompañar. A menudo, debemos controlar una necesidad precipitada por la valoración; a menudo, también, debemos cerrar la ventanita del juicio, para permitir que fluya, que emerja, darnos la posibilidad de poder, solamente, mirar.

En el caso práctico de mi acompañamiento a Keito Park, como parte de Corriente Continua, proyectado por La Poderosa, el tiempo de la mirada fue revelador y, prácticamente, todo el trabajo juntas, se armó desde el ejercicio de la mirada.

Detectamos que las artistas necesitaban de alguien en esa posición de mirar para entrar en materia, y que el hecho de tener a alguien mirando les ayudaba a ponerse en situación; esto también les permitió poder mirar la cosa desde otro lugar. El juego de perspectivas, a menudo, se revela como fundamental en muchos procesos creativos, pero en el caso de Keito Park nos dio las claves para superar un pequeño estancamiento y continuar trabajando. Estos puntos de vista se concretaron como líneas de amarre para sacar el bote del encallamiento.
También hemos hecho un poco, o mucho, de trabajo espiritual. Me gusta pensar mi acercamiento como acompañante a los procesos, y también para mi propio trabajo como artista, próximo a una figura de médium. Creo fervientemente en el papel de médium de las artistas: debemos estar hechas de materiales conductores, para permitir que la gente que viene a ver nuestros trabajos, conecte con el mundo de las ideas y de las emociones. Como canal, debemos siempre mantenernos limpias, abiertas y disponibles, para permitir el flujo de esa energía mágica que evocan nuestras prácticas. Pensar la performance como una ceremonia colectiva en la que erradicar el ego, practicar el desapego comprometiéndonos con la práctica. Sólo cuando entendemos que lo que hacemos no tiene que ver con nosotras, que nuestra disponibilidad es clave para no bloquear el flujo, que nosotras no somos nadie y, por lo tanto, miedos, tensiones, egos, conflictos, nervios, celos, dudas, complejos, ambiciones y demás estados nocivos, no hacen otra cosa que bloquear el canal. Tenemos una misión, y es la de canalizar; lo que hacemos no va sobre nosotras.

Con Keito Park hemos tratado estos asuntos, partiendo desde la forma más ritual de la propuesta, hacia un rito real. El hecho de tomar consciencia de esta potencia transformadora del hecho performativo, ha propiciado un acercamiento al trabajo desde lo energético, teniendo en cuenta, o poniendo el foco, en el carácter mágico de la poética que trabajan. Esta historia de mujeres y montañas atiende a un rito espirita, colectivo y transmateria, como un catálogo de materiales que redefinen nuestro medio ambiente físico.

-La materia es, en su trabajo, una realidad múltiple, interescalar y performativa: una "transmateria", que surge del desplazamiento de lo corporal a lo territorial, de lo biológico a lo geográfico, de lo off a lo online.- Andrés Jaque-.

 

  • MARIONA NAUDIN 

No sabia com començar aquest escrit i he optat per a recórrer a un clàssic: buscar l'origen de la paraula que ens ocupa. Acompanyar que troba la seva arrel en la paraula Company: comedere (menjar) i panis (pa) És a dir; menjar del mateix pa. 

I això és exactament el que tenim en comú la Natasha Padilha i jo; som ambdues treballadores de les arts vives i ens guanyem el parné trencant-nos la closca per a traslladar el nostre món interior cap enfora i convertir-lo en quelcom escènic. Podríem dir que, d'alguna manera, tant ella com jo intentem que el públic "mengi del mateix pa que nosaltres", que ens acompanyi en aquest viatge de dins cap enfora i altre cop d'enfora cap endins. Acompanyar no és un verb que estigui gaire en voga darrerament; ens costa, em costa fer-ho. Hem perdut la paciència, no tenim temps per la contemplació: la precarietat ens ha empès a centrar-nos en "lo nuestro" i no dedicar-nos a processos que poc tenen a veure amb el món productiu o que suposen un benefici personal directe. Aquests són els temps de la producció no pas de la creació, però malauradament els artistes estem cada vegada més a prop de la funcionalitat d'un corredor de borsa i més lluny de la vida contemplativa que necessita el fet creatiu. No obstant això, he de dir que en aquest cas jo he cobrat per a acompanyar la Natasha, és a dir: acompanyar ha estat la meva feina productiva. Però mentre ho estava fent tenia la sensació que allò anava més enllà de l'intercanvi monetari que havia pactat amb la Bea i la Mònica (que fa dècades que acompanyen a artistes). La meva implicació en aquest procés ha tingut més a veure amb un gust personal, amb l'afinitat amb la persona a qui acompanyava i amb el plaer d'ocupar un rol que està deslligat del poder o del benefici immediat i individual. L'acompanyant no és un director, no és un artista ni un dramaturg: és algú que ha d'intentar mirar des de l'objectivitat màxima i deixar els seus gustos personals una mica de banda, posar-se al servei de l'altre i fer un retorn perquè l'artista que executa pugui fer créixer la seva obra. Això és tremendament difícil d'aconseguir perquè totes tenim el nostre bagatge i aquest ha construït la nostra mirada, però només l'intent ja val la pena. Posar-se en un rol d'observadora és estar en un lloc de plaer. A mi no m'ha costat gaire mirar la Natasha perquè em sento molt afí a la seva manera de crear i d'estar en escena, però reconec que sovint em preguntava si havia d'intercedir més o menys en els seus processos. Aquest és un gran tema: fins a quin punt una acompanyant pot proposar un canvi en la dramatúrgia o la introducció de nous materials? He d’admetre que de vegades ho vaig fer: vaig proposar-li de potenciar certes línies en detriment d'altres que no apuntaven cap a llocs interessants. És inevitable, al cap i a la fi, aportar des de la mirada pròpia, però qui acompanya ha d'estar molt atenta en no dir tot el que pensa i en posarhi molt de cap en com formula les preguntes o en com retorna el feedback a la persona que l'escolta. El material amb què es treballa és sensible i la tasca de l'acompanyant no demana una opinió sinó un relat des de fora. Personalment, aquesta em sembla una pràctica que no només s'hauria de fer en l'àmbit artístic; jo ho inclouria al programa curricular de totes les escoles des de P5 fins a estudis universitaris. La pobresa intel·lectual i espiritual dels nostres temps es deu, en gran part, a l'excés d'opinió: als mitjans, a les xarxes socials i ara també al carrer. Sembla que hem perdut la capacitat de mirar des de fora, amb certa objectivitat: hem perdut el sentit comú. A dia d’avui qualsevol opinió és vàlida només perquè algú l'ha publicat: hem arribat a extrems perillosos de subjectivitat desinformada i això està construint una societat buida, imbècil i egòlatra. Per això la pràctica d'acompanyar des de fora, d'haver de deslligar-se de l'ego, és quelcom que s'hauria d'aplicar en tots els àmbits de la vida: aquesta és potser la manera de salvar-nos de la nostra pròpia estupidesa.

  • Natasha Padilla 

Mariona me removia, me ponía en duda, me hacía reír se ponía seria comia mandarina decia verdades y me preguntaba qué era lo que yo quería decir buscábamos soluciones no juzgaba mi caos creativo poco a poco entendí que el suyo era más caótico me dijo: sé loca, somos mujeres nos imitamos nos mezclamos fuimos junto con fuimos mit-sein nos chocamos con nuestras limitaciones de percepción del mundo y de sí mismas nuestras diferencias nos reímos de los filósofos nos quejamos de cosas personales del amor y el desamor me trajo café y un día me hizo hablar sin parar y sin pensar y me preguntaba qué era lo que yo quería decir qué era lo que yo quería decir? el colchón el colchón el colchón el colchón el colchón el colchón y llena de gratitud toca revisar todo lo que he comprado y lo que me ha regalado se puede cambiar y se puede devolver es eso mi estilo? me gusta? es lo que quiero decir? es como quiero decir? puedo mirar más, jugar más? deshacer, deformar, transformar, probar, exagerar? y vernos de vez en cuando para hablar de cómo estamos? fin hay fin? qué es el fin?

 

 

Programa

Foto: Simón
dilluns, 13 setembre, 2021
Residència
La artista Caterina Mora esta de residencia dentro del programa COCO ( Corriente contínua ) que a su vez se cruza con el Entre del Festival Salmon y se incorpora al itinerario de acciones del...
divendres, 17 setembre, 2021
Residència
Em sento còmoda amb el terme acompanyar. A diferència de les figures de l'mentor, el professor, el tutor, o el dramaturg (totes en masculí genèric, sí), que ocupen des del principi llocs de saber i...