Acompanyament I Victoria Perez Royo

Em sento còmoda amb el terme acompanyar. A diferència de les figures de l'mentor, el professor, el tutor, o el dramaturg (totes en masculí genèric, sí), que ocupen des del principi llocs de saber i identitats més estables, la figura de la persona que acompanya només implica en principi proximitat i durada. Si investigar suposa perdre, habitar problemes, rastrejar fantasmes virtuals, obrir-se a l'imprevist, una posició de saber només pot obstaculitzar la potència de la imaginació. Per això, com a acompanyant, més aviat em lliuro a un procés dialògic, inesperat i absolutament singular i irrepetible, un que crea les seves pròpies lleis. I en aquesta xerrada em situo en una posició d'acompanyant també: com algú que no sap, però que vol perdre pels camins de laberint en cada ocasió, observar-los, conèixer-los i desconèixer. Per això també, convido a Caterina, artista a qui acompanyo en aquests dies, al fet que ella m'acompanyi a mi en aquesta xerrada, per pensar juntes sobre el nostre recorregut.

Victòria Pérez Royo és professora d'Estètica i Teoria de les arts (UZ) i investigadora de ARTEA (artea.uclm.es). Ha estat co-directora de l'Màster en Pràctica Escènica i Cultura Visual (UCLM, Museu Reina Sofia 2010-2019) i professora convidada a diversos programes internacionals de recerca basada en la pràctica. Els seus tres últims llibres editats són Compondre el plural. Cos, escena, política (2016) amb Diego Agulló i Dirty Room (2017) amb Juan Domínguez i Time has fallin asleep in the afternoon sunshine (2019) amb Mette Edvardsen.