ÀNGELA PERIS
Àngela Peris Alcantud és ballarina, educadora i investigadora escènica. El seu treball transita entre la performance, la pedagogia i l’escolta activa, explorant el cos com a espai de ressonància on s’entrellacen veu, so i atenció. Des del 2012 col·labora amb l’artista Alma Söderberg en projectes internacionals com Sound A Rose In o Entangled Phrases, emmarcats en la creació contemporània i l’experimentació escènica.
En l’àmbit educatiu, ha participat en programes impulsats per institucions culturals com el MACBA (2019–2022), amb propostes que connecten art contemporani, cos i territori. També ha format part del programa MUS-E de la Fundació Yehudi Menuhin (2012–2022), col·laborant en escoles públiques mitjançant la dansa, el teatre físic i l’audiovisual, a més d’exercir tasques de coordinació a Catalunya.
La seva tasca s’estén a projectes com BOLIMINI Art i Educació i Els cossos que eduquen són cossos que escolten (Museu Picasso, 2025), centrats en enfocaments pedagògics sensibles al cos i al context.
Llicenciada en Comunicació Audiovisual, amb especialització en ràdio experimental (LCE), ha contribuït amb textos als Quaderns Educatius del MACBA. La seva pràctica posa en diàleg creació, escolta i comunitat. S’ha format a la SNDO d’Amsterdam i a l’Institut del Teatre de Barcelona.
PROJECTE "OBERTA EN CANAL"
Oberta en canal és una deriva dels sons de les paraules a la boca. Una paraula s’insereix en l’espai minúscul de la boca i es corporalitza en sons diferents i minuciosos que van derivant cap a altres cossos de paraules, aferrant-se a qualsevol camp semàntic que cristal·litzi aquest joc en un descobriment constant de veritats ficcionades i realitats del llenguatge.
Aquesta investigació és una obertura del canal de la veu a través del gaudi del cos quan parla, no sempre amb sentit, per comunicar, no sempre des de la intel·ligibilitat, i dir, no sempre des de la racionalitat.
És una pràctica del “tot alhora i al mateix temps” ordenada. Una intenció d’abraçar la idiotesa i la banalitat de l’espai que transiciona entre paraula i paraula i el seu sentit més coherent.
És un espai d’autocompassió. Un no voler controlar el cos i les seves precioses derives. Una acceptació sense límits. I una confiança cega en la saviesa que allotja el so dels nostres ossos. És la ressonància dels milers de llenguatges que componen la pell i les seves neurones. És estendre el cos après a través d’una escolta sinestèsica, fràgil i sensible, perdurable més enllà de nosaltres.
Aquest és un projecte de connexions múltiples entre el cos actual, la història de les nostres cultures juxtaposades i el futur d’una presencialitat que es transforma en holograma per tornar a ser cos i així tot el temps, en aquest anhel de carn i vida i respiració i el desig d’estar viva.
