JULIA DE LA TORRE / IMAGINO COSES QUE SONEN LLUNY

Julia de la Torre va néixer l’any 1986 a la ciutat de Buenos Aires, al sud del continent americà, i és artista de la dansa. És llicenciada en composició coreogràfica per la Universidad Nacional de las Artes (AR) i va cursar el Màster en Pràctica Escènica i Cultura Visual al Museu Reina Sofía i a la Universidad Castilla-La Mancha (ES). Viu a Barcelona, però s’ha format a l’Argentina, Mèxic, Cuba i Espanya. Habita diferents pràctiques i llenguatges, en un intercanvi constant entre la dansa, la fotografia, la realització audiovisual, la performance i l’escriptura.

Actualment coordina el taller de dansa i memòria «Paraíso canción». Participa en diverses experiències que interroguen les maneres de crear en col·lectiu: «Descompetir» i «(crear)Situacions», al Centre d’Art Santa Mònica (curadoria col·lectiva), el projecte Z del Graner Fàbrica de Creació, i el col·lectiu «Canasta básica», una iniciativa independent de creació interdisciplinària. Realitza col·laboracions artístiques amb la ballarina Carmen Muñoz i amb la companyia Due Teatre. Forma part de l’equip de curadoria i producció general d’ENCUENTRO NUTRIENTES (Teatro Pradillo, 2023). Escriu per a la revista digital 2(DA) CUADERNOS DE DANZA. 

PROJECTE: IMAGINO COSES QUE SONEN LLUNY 

Aquesta és la història d’un solo que mai no va poder ser en solitud. Fa un temps que treballo en un projecte escènic que pretén ser un solo, però que no ha deixat de trobar oportunitats (o excuses, potser) per superar la solitud.

Amb aquesta història vull pensar en les metodologies de treball, en com compartir-les, convidar-les i aprendre de les altres, perquè és impossible treballar sola. M’interessa com els procediments artístics són sempre, però sempre, fruit de les vides que portem, dels vincles que creem per viure i de les coses que fem per sobreviure.

En aquesta recerca em pregunto com els territoris configuren els cossos i com portem la memòria del territori al cos. És el resultat d’una pràctica que m’acompanya des de sempre i de la relació que tinc amb (el meu) cos, (la meva) memòria i els paisatges que m’han envoltat.

El primer repte d’aquest projecte va ser aprendre a treballar sola, perquè a la ciutat d’on vinc tot ho fèiem col·lectivament. Després d’un parell d’intents i de noves aliances, em vaig adonar que aquest tema en particular només m’interessava a mi i que l’havia d’impulsar sola.

He tingut la sort de viatjar força, però des de fa cinc anys m’he establert en aquesta ciutat portuària, situada a l’extrem sud d’un continent del nord global, i amb el temps m’he adonat que és un lloc estratègic per a intercanvis de tota mena. Entenc Barcelona com un espai que històricament ha estat un port comercial important per a tot el Mediterrani. A més, aquesta ciutat es troba a la península Ibèrica, aquesta plataforma que s’alça com a vigia d’Europa, mirant alhora cap a l’Àfrica i cap a Amèrica. És una ruta d’intercanvi per naturalesa. Tot això fa que aquestes geografies encara avui conservin —al meu entendre— aquest esperit portuari de lloc de pas, d’intercanvi, de circumstància. És una ubicació privilegiada, si t’agrada creuar-te amb gent viatgera (i altres espècies).

En paral·lel a aquesta recerca, vaig començar a notar un símptoma: en aquesta ciutat de pas rebo moltes visites. Moltes passen específicament per casa meva i el que en un primer moment va ser un reforç d’afecte per part de les persones viatgeres, amb l’acumulació es va convertir en un pes (és a dir, una molèstia). Aleshores vaig pensar que el millor era utilitzar aquest símptoma a favor del projecte i vaig posar com a condició que, si es quedaven a casa meva, havien de venir a assajar amb mi. Va ser llavors quan vaig començar a aprendre amb i des d’aquests cossos que transitaven pels assajos, que tenen les seves pròpies històries, ritmes i paisatges que els han anat configurant.

En aquesta instància, el treball compta amb la col·laboració de Valeria Polorena.