MALÉN ITURRE MORILLA
Embeguda en l'esdevenir metamòrfic, en aquest moment em trobo assaborint allò que he caminat en els últims mesos (un any, dos anys…. vagi amb aquests dos anyets… ja!), en procés de digestió. I mentre ho digereixo, ho moc, ho agito, ho ballo, el baixo a “la cuerpa.”
Aquests són alguns fragments de textos que segueixen ressonant en aquests dies, són part del tfm que vaig acabar fa poc.
Camino degustant-los i ja els van sortint tentaculets
Aquest link et porta a Crura [larval], son una serie de videos relats (part de la proposta del tfm):
La sensació de desorientació en el meu cos es revela en la imatge d'una serp sobre superfícies relliscoses corbades i flotants, una serp que mai pot descansar del tot. Necessita mantenir un to mínim que li permeti romandre en aquest lloc. A baix només hi ha un buit fosc, la terra no es veu. En algun moment la serp, esgotada, es relaxa, descàrrega tot el seu pes en la base que la sosté i inevitablement es llisca cap al buit, cau en desorientació màxima fins que es topa amb una nova superfície relliscosa corbada i el cicle de la modulació de to per a la supervivència torna a començar.
La relació entre cuerpas és la relació entre les seves històries, la relació entre les seves superfícies (i no sols això) i de les matèries fluides entre elles. A nivell microcòsmic hi ha tot un intercanvi potser indescriptible per a les nostres escales cognoscentes. Com la relació entre membranes cel·lulars a través del fluid intersticial, en aquestes relacions que sempre són d'intercanvi dins-fora, apareix l'entre. Apareix allò enganxifós (Ahmed, 2015), que no s'origina ni en un cos ni en l'altre, sinó en aquesta tercera cosa que apareix en el “estat de relació”, el vincle.
Atracció molecular que tira cap a una nova textura enganxifosa, que flueix amb una altra cadència, lluny de l'estancament, en un flux vertiginós que desarma. Vertigen i esperança, estranya esperança en la intensa transitorietat. Esperança en un compartir estranyesa, esperança en un compartir anti- naturalesa. Ja mai més existirà allò natural.
Tenia una llengua quilomètrica per a tastar les profunditats i degustar els sabors del digerible i de l'indigerible, per a sensar el trajecte del que està en procés d'integrar-se i el que està en procés de desaparèixer. Tenia una llengua quilomètrica de teixit esponjós i flexible, que baixava llepant cada vèrtebra, s'entretenia palpant els petits discos entre elles, descendia per l'interior del seu sacre, es divertia pressionant cada múscul a l'interior de la seva pelvis i gairebé sense voler, sense adonar-se, esdevenia l'estructura tersa del seu clítoris. I des d'aquí esquitxava, i des d'aquí assotava. La llengua quilomètrica neix de la part baixa de la columna, creix cap amunt i cap avall i arriba més enllà del visible. Llengua quilomètrica de tendresa humectant.
En aquest procés d'integració em facilita la immersió habitar aquests espais sonors que van aparèixer fa un temps :
https://mimbere.bandcamp.com/.
