My Only Memory I Juan Dominguez

Juan Domínguez ens fa treballar, pensar, sentir. Es pot dir que la combinació d'intel·lectualitat i de passió es percep en cadascun dels seus treballs, però potser és en els solos on s'evidenciï més clarament aquest diàleg. En ells s'aprecia la lògica d'una recerca precisa entorn del llenguatge i de la forma, i la voluntat de sacsejar l'estatut del jo. Cadascun comporta una reflexió entorn de les estratègies per a compartir-se en escena, i demostra una urgència per provocar moviments en l'espectador.

My Only Memory continua en la línia de peces que funcionen com a manifestos poètics o declaracions de principis. Des de l'exploració de les possibilitats d'ocultació de la identitat de l'intèrpret a El Pelirrojo (1995) o The Taste is Mine (2000), fins a la radicalitat del dispositiu escènic a Todos los buenos espías tienen mi edad (2002), peça en la qual Domínguez apareixia assegut sense aixecar en cap moment la mirada cap al públic. L'acció tenia lloc en un text que, escrit en primera persona, l'espectador feia seu o “incorporava” mentre llegia. Quan el 2016 presenta el seu següent solo, Entre lo que ya no está y lo que todavía no está, ho fa després d’haver dedicat anys a l'estudi del llenguatge en relació amb el gest, amb la producció del temps, amb el maneig de l'expectativa i de la imaginació. En aquest solo usa les seves vivències íntimes, la seva identitat com a persona, el seu nom i el de la seva família, posa a prova la capacitat de l'autobiografia i de l'anècdota com a material lingüístic i coreogràfic. L'artista apareix llavors en un lloc central de l'escenari, clarament visible, però el seu objectiu no és mostrar-se a si mateix, sinó subjectar la materialitat del text, la textura i el ritme d'una veu que és tan seva com la de qualsevol. Sostenir el text en la seva forma física com si aquest fora l'artífex de l'acció, com si fos el text el que actua, i no qui el llegeix.
I així és com arribem a My Only Memory, una peça en la qual la foscor, per paradoxal que sembli, ens permet veure-hi. El text es filtra en les nostres ments, lloc on es transforma per a produir un temps excepcional, no mesurable, no lineal, una espècie de present continu que es genera a si mateix a partir d'imatges canviants. My Only Memory disposa una veu sense cos o, més aviat, un cos de veu perquè, en la seva materialitat, l'autor es desprengui i l'espectador aprehengui. Aquesta veu es dirigeix i parla a vegades en singular i d’altres en plural, unes vegades ens interpel·la i d’altres sembla parlar-se a si mateixa, unes vegades en femení i d’altres en masculí. És una veu que respon a algú, que és d'algú o d'alguns.

El treball de Juan Domínguez es gesta en l'escena de la dansa madrilenya de finals dels vuitanta, amb les coreògrafes Blanca Calvo, La Ribot, Olga Mesa o Ana Buitrago, amb les quals va actuar com a intèrpret en els seus inicis. Quan pocs anys després comença a crear el seu propi treball, Juan Domínguez es desplaça immediatament i inicia un procés “d'esborrat” respecte a la seva identitat com a ballarí i de qüestionament dels paràmetres de la creació en escena. Apareixen llavors altres materialitats i també altres cossos: el del text, el del pensament, el de la imatge, fins i tot el cos sencer del teatre, el de la màquina que ens reuneix i, per descomptat, el de l'espectador. Incapaç d'obviar les estructures que defineixen la situació teatral, el seu treball com a autor aviat s'emmarca en l'anomenada dansa conceptual de principis dels noranta. En aquesta constel·lació Juan Domínguez es presenta a si mateix com un pallasso conceptual, un cowboy màgic, un model poeta i un comissari del plaer. La seva extensa producció realitzada al llarg de vint anys inclou peces dirigides per ell o creades en col·laboració (The taste is mine 2002, The Application 2005, Shichimi Togarashi amb Amalia Fernández 2006, blue 2009, El triomf de la llibertat amb Juan Loriente i La Ribot 2014), propostes d'autoria compartida amb els diferents agents (Clean Room 2010-2016) i l'organització de programes curatorials (In-presentable a La Casa Encendida de Madrid 2003-2012; Pícnic Sessions al CA2M de Móstoles 2013, 2015; Living Room Festival en diverses ciutats europees 2010-2017).

Durada: 1 hora i 15 minuts
Concepte, direcció i text: Juan Domínguez
Creat en col·laboració amb: 
Alejandra Pombo - material sonor
Gilles Gentner - disseny de llums
Adolfo García - disseny de so
Barbara Greiner, Stephanie Königer - coordinadores de producció

Gràcies a : Astrud, Bomba Estéreo, Los Ángeles Azules, Francis Cabrel, Victoria Pérez Royo, María Jerez, Mette Edvardsen, Cuqui Jerez, Jorge Jordi, Lola Rubio, Olga Cabrera, Sonia Noya, Manuela Schininá, Jesús Acebedo, Diego Agulló, Kike García, Arantxa Martínez, Jaime Caballer,  Laura Cerrolaza, Maral Kekejian, Juan Gabriel Harcha, Marta Palacios, Julia Rubies, Alma Soderberg, Edurne Rubio i Julia Rodríguez. 

Una producció de Juan Domínguez en co-producció amb Kunstencentrum BUDA-Kortrijk i Tanzfabrik-Berlin dins del programa d’apap-Performing Europe 2020, co-financiat a través del Creative Europe Program de la Unió Europea. Los Teatros del Canal-Madrid. BAD-Bilbao Antzerkia Dantza. Amb el suport  de Skogen-Gothenburg. Financiat per Hauptstadtkulturfonds-Berlín.