Lloc: La Poderosa
Decidim fer dos encàrrecs de transmissió a dos artistes de l'escena local independent, Bea Fernández i Sergi Fäustino, ells pertanyen a una generació que va començar a crear a finals dels anys 90. Hem escollit dues obres contemporànies entre si que formen part dels seus primers treballs, que marcaran més tard el que es va anar construint en les seves trajectòries com a creadors.En aquesta pràctica de la transmissió cos a cos, d'un artista a un altre artista, d’emissor a receptor, s’exercitarà la memòria de com es va fer, quina metodologia es va utilitzar, recuperaran el perquè es va fer i contextualitzaran el moment polític i sociocultural en el qual es va crear la peça, remarcant d'aquesta manera el seu valor històric.
hola, com anem? jo per aquí, tornant-me a enfrontar a un full en el que he d'explicar una cosa que encara no se com serà, ni què serà. és una situació coneguda. de fet, és una situació en la que m'hi trobo cada vegada que començo un procés de creació. em pregunto per què, i no se si m'he de posar trist perquè és una situació no superada o m'he de posar content perquè vol dir que, una vegada més, m'estic endinsant en allò desconegut. suposo - o espero- que és la segona opció. llavors la situació és la següent: jo escric un text quan començo un camí que no se a on em portarà, i tu llegeixes aquest text dos mesos després, per saber de què va la proposta. meravelles de la difusió.
no et puc explicar què veuràs perquè jo, ara mateix, no ho se. però si et puc explicar la meva posició, com encaro el procés i perquè.
la mònica i la bea em demanen una transmissió del "nutritivo", la meva segona peça. el primer que penso és que vull que la proposta serveixi per a crear alguna cosa nova. si li ensenyo la peça a algú es podria veure com a una cosa nova, i en realitat ho seria perquè aquella persona segur que la faria d'una manera diferent. però el cos no m'ho demana. perquè? no ho se, la veritat. potser seria una posició massa còmoda per mi, o potser te a veure amb la mirada, en cap a on dirigir la mirada... total, que he decidit fer la transmissió de la peça a un dibuixant, al nacho simal. primer de tot perquè m'agrada la narració amb dibuixos, admiro als dibuixants en general i al nacho en particular. admiro el fet de crear una realitat a partir del dibuix. i admiro l’ús del temps, com el dibuix ens porta a construir en la nostra ment l'escena anterior i la posterior. crec que el dibuix ens dona un espai meravellós per a la nostra imaginació, és un punt de partida perquè acabem la història dins del nostre cap. aquest espai també el planteja "nutritivo".
l'objectiu és crear una proposta que pugui incidir en l'essència del que conté la peça escènica però que abordi a l'espectador des d'un mitjà diferent, des d'un altre lloc.
i quina és la situació de tot plegat, ara mateix? doncs en el moment en que escric això el nacho i jo estem analitzant "nutritivo" per veure quines preguntes proposa, quines idees conté i quines sensacions transmet per poder-les re-treballar des de la combinació text-dibuix.