IMAGINO COSES QUE SONEN LLUNY
SINOPSI: Aquest projecte investiga com la corporalitat pot ser un recurs per activar dispositius de memòria i recuperar un relat polifònic de la història. Se centra a pensar la relació entre els cossos, les seves geografies, els ritmes i les formes de ballar.
DESCRIPCIÓ: Aquesta és la història d’un solo que mai no va poder ser en solitud. Fa un temps que treballo en un projecte escènic que pretén ser un solo, però que no ha deixat de trobar oportunitats (o excuses, potser) per superar la solitud.
Amb aquesta història vull pensar en les metodologies de treball, en com compartir-les, convidar-les i aprendre de les altres, perquè és impossible treballar sola. M’interessa com els procediments artístics són sempre, però sempre, fruit de les vides que duem, dels vincles que creem per viure i de les coses que fem per sobreviure.
En aquesta investigació em pregunto com els territoris ens configuren els cossos i com portem la memòria del territori al cos. És el resultat d’una pràctica que m’acompanya des de sempre i és la relació que tinc amb (el meu) cos, (la meva) memòria i els paisatges que m’han envoltat.
El primer repte d’aquest projecte va ser aprendre a treballar sola, perquè a la ciutat d’on vinc, tot ho fèiem col·lectivament. Després d’un parell d’intents i noves aliances, em vaig adonar que aquest tema en particular només m’interessava a mi i que l’havia d’impulsar sola.
He tingut la sort de viatjar força, però des de fa 5 anys m’he instal·lat en aquesta ciutat portuària, que es troba a la punta sud d’un continent del nord global, i amb el temps m’he adonat que era un lloc estratègic per a intercanvis de tota mena. Entenc Barcelona com un indret que històricament ha estat un important port de comerç per a tot el Mediterrani. A més d’això, la ciutat s’ubica a la península Ibèrica, que és aquella plataforma que s’alça com a guaita d’Europa, mirant al mateix temps cap a l’Àfrica i l’Amèrica. És una ruta d’intercanvi per naturalesa. Tot això fa que aquestes geografies encara avui conservin —al meu entendre— aquell esperit portuari de lloc de pas, d’intercanvi, circumstancial. És una ubicació privilegiada, si t’agrada creuar-te amb gent viatgera (i altres espècies).
En paral·lel a aquesta investigació, vaig començar a notar un símptoma: en aquesta ciutat de pas rebo moltes visites. Moltes d’elles passen específicament per casa meva, i el que en un primer moment era un reforç d’afecte per part de les persones viatgeres, amb l’acumulació es va convertir en un pes (en altres paraules, una molèstia). Aleshores vaig pensar que el millor era utilitzar aquest símptoma a favor del projecte i vaig posar com a condició que, si es quedaven a casa meva, havien de venir a assajar amb mi. Va ser llavors quan vaig començar a aprendre amb i des d’aquells cossos que desfilaven pels assajos, que tenen les seves pròpies històries, ritmes i paisatges que les han anat configurant.
