OREJAS VOLADORAS
Com podríem aconseguir que les nostres orelles s'esqueixessin del cos i volessin com papallones per així poder seleccionar i escoltar cada matís del paisatge. Com ens les enginyaríem perquè sense cap tipus d'aparells tècnics (gravadores, auriculars, micròfons, ordinadors, altaveus...) aconseguíssim fer creacions sonores, amb el nostre cos com a única maquinària. Com conèixer-nos a través de l'escolta, sense paraula, imatge o fitxer mitjançant, intentant construir un nou codi que permeti trobar-nos i compartir. Com crear històries entre un grup de persones a partir d'aquestes circumstàncies i intentar portar-lo tan lluny com sigui possible.
Sentir és ser tocat a distància. Pascal Quignard, L'odi a la música.
El timpà és una membrana en què vibra el món. És tan sensible i alhora tan fort que és capaç d'acollir i donar cos a tot allò que ens passa, a tot allò que ens afecta d'una manera o altra. Cada trobada, cada experiència vital topa amb el timpà, que alhora rep, tradueix, altera, transmuta… El timpà és un instrument que sempre portem posat i que dóna musicalitat a qualsevol aspecte de la realitat. Fins on podríem arribar si decidim considerar el nostre timpà com la nostra connexió corporal més important amb el món que ens envolta, amb tot allò que és part de la nostra història, amb els éssers amb qui convivim?
La vida i les vides es fan soroll, vibren, es colpegen i friccionen. A partir de la narració d'experiències autobiogràfiques pròpies relacionant-se amb elements de la percepció acústica i la història del so, la performance obre a poc a poc la potència creativa de l'escolta, se suscita una orella cada cop una mica més oberta, una mica més activa , una mica més voladora.
PROJECTE DE RESIDÈNCIES PROCESSADES 2024
