Vanity Poverty Revenge
Vanity Poverty Revenge és un projecte de solo que parteix de diverses consideracions entorn de la pobresa i la seva estetització i de la identitat i la seva politització. La fantasia dels 90 era que estar en mode de supervivència suposava la forma de vida més autèntica, aquesta autenticitat s’enmarcava en la impossibilitat de representar-se que s’atribuïa a l’escenari d’immediatesa en la que vivien els pobres, d’aquí la correlació d’una estètica d’allò autèntic amb una estètica de la pobresa.
En els darrers temps, el que ha vingut després a través d’aquesta estetització, és una producció molt més calculada i sobretot, acrítica, és a dir, que fa ús de determinats significadors de pobresa amb l'objectiu de produir una estètica sense cap ànim de problematitzar-se. En contrast amb l'Arte povera o amb els inicis de Marten Margiela a la moda o el treball documental-art de Renzo Martens, Enjoy Poverty, aquesta tendència proposa un consum i una fetitxització de la pobresa, generant alhora una vanitat envers la pobresa que a la vegada repercuteix en modes identitaris al mainstream.
La pobresa és la manifestació d'un símptoma amb multitud de factors sistèmics que al seu torn operen com un espectre, retro-alimentant-se de la mateixa pobresa i generant un excés. M'agradaria reparar en aquest excés i treballar maneres de corporeïtzar-lo. M'interessa també detectar, comprendre i qüestionar més profundament els materials dels quals està fabricada la pobresa i començar a concebre una desconstrucció d'aquests materials amb el cos. Irònicament, la pobresa en el sentit absolut addueix també a una pobresa de materials.Però paradoxalment hi ha una riquesa de materials de la pobresa. Què té la pobresa?...que no tinguem nosaltres... seria l'afegit pervers, l'anvers d'una cultura d'extracciói consum exacerbat que escruta àvidament fins i tot en la pobresa per veure què en pot treure.
En la recombinació dels seus materials a través del cos és on em vull aturar especialment. Com moure'm, com mirar, com parlar, com cantar, com respirar i com compondre, és a dir, com prendre allò que es desprèn i/o s'adhereix a la pobresa i redistribuir-ho en una forma; com proposar una estetització crítica i fins i tot, de quina manera desafiar i desestabilitzar allò que la societat de consum s'ocupa de presentar com el més bell - i lucratiu - de semblar pobre.
PROJECTE RESIDÈNCIES IN_PRESCINDIBLES 23
