MARÍA GARCÍA VERA
Performer i creadora escènica. Nascuda a Múrcia, s’ha format a París, Barcelona i Madrid. Llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona i Doctora en Cinema per la Universitat Pompeu Fabra. És membre de la Cia Los Detectives, les obres de la qual Kopfkino (2016), Pienso casa, digo silla (2019) i Concrete Matter (2021) s’han presentat en teatres i festivals nacionals i internacionals. Juntament amb Juan Miranda, ha presentat els solos Micrología segunda i Werner o el azul de los orígenes, amb el suport de Graner-Espai de Creació, La Caldera Les Corts i La Porta Espai de Creació.
Com a intèrpret, ha participat amb artistes i companyies com Sociedad Doctor Alonso o Juan Domínguez, i en peces escèniques i pel·lícules entre les quals destaquen: El espíritu de la araña (Antonia Rossi i Roberto Contador, FID Marseille 2024), Wunder d’Enis Maci, dir. Juan Miranda, Schauspielhaus Viena i Sala Beckett 2024, Ardara de Raimon Fransoy i Xavier Puig (In-Edit Film Festival 2019), Los campos magnéticos de Lluís de Sola (Festival de Cinema d’Autor de Barcelona 2018), Songs from the bitch witch women, dir. Mariona Naudin, Festival TNT i Fundació Brossa 2024, Contrakant, Cia Doctor Alonso, Mercat de les Flors 2020, entre d’altres.
PROJECTE: "LA VÍA LÁCTEA"
La Via Láctea és un projecte d’investigació escènica que tracta sobre el concepte de lliure albir i la capacitat que té una persona per modificar el destí o no. Parla del que es pot decidir fer i de la possibilitat de canvi que es té. Està pensat des del cos, en estreta relació amb la paraula. El projecte s’inspira en algunes fotografies i projectes de l’artista holandesa Melanie Bonajo, així com en la pel·lícula del director Luis Buñuel amb el mateix títol. El punt de partida és la via làctia de l’univers i la fotografia Lily (2008) de Melanie Bonajo. Em sento com la Lily, nua damunt d’una pila de llibres, munts de coneixement que lluiten per abandonar les pàgines i filtrar-se al cos. Com es pot desenvolupar una investigació des de l’escalfor del cos viu? Potser portant el pensament del cap als peus, irradiant la recerca fins que prengui foc, i cremar-se i extingir el foc i, abans, d’alguna manera, haver cristal·litzat la seva expressió. Va de reunir coses dispars, el que tinc davant meu, que és molt divers, però també de reunir el que tinc davant amb el que no hi és. Va de crear una constel·lació que, d’alguna manera, mogui alguna cosa. Va de no veure el conjunt. Va de sentir-se un poll en una perruca. De què viu el poll? De la sang: imagina-te’l en una perruca. Va de buscar una sortida al lloc equivocat fins a quedar exhaurida. Va de connexions improbables, de coses travessades, de màgia, de Kim Basinger i Carlos Jesús, que una roca et parli, de telepatia i somnis premonitoris, d’exagerar-ho tot i d’inventar-ho tot perquè alguna cosa ens ajudi a viure d’una altra manera
