GEORGIA VARDAROU / EL PASSEIG, EN DIRECTE
Georgia Vardarou (Atènas, GR 1983) es va graduar a la National School of Dance (Κ.Σ.Ο.Τ.) a Grècia, i després a P .A.R.T.S. a Bèlgica, amb la primera beca de la Greek State Scholarships Foundation (Ι.Κ.Υ).
Com a ballarina professional ha treballat amb Salva Sanchis, Marc Vanrunxt, Anne Teresa De Keersmaeker/ Rosas, Cecilie Ullerup Schmidt, Albert Quesada and Quim Bigas.
Com a coreògrafa l’ocupa el moviment personal, el contingut que aquest comporta, i la intersubjectivitat entre un/a observador/observadora i un/a ballarí/na en percebre la dansa. El seu treball s’ha presentat a teatres i festivals de dansa arreu d’Europa, incloent-hi:
Dance Umbrella/London (UK), ImpulsTanz/Vienna (AT), Julidans/ Amstardam (NL), Onassis STEGI/Athens (GR), Athens & Epidaurus Festival/Athens (GR), Festival Sâlmon/ Barcelona (ES), Kaaistudio’s/ Brussels (BE), STUK/ Leuven (BE), Schouwburg/Amsterdam (NL), Festival la Democrazia del Corpo/ Florence (IT), Spider Festival (SVN), Monty/Antwerp (BE), Mercat d eles Flors (ES), MDT/Stockholm (SE)...
La Georgia va viure a Brussel·les durant 13 anys. El 2017 es va traslladar a Barcelona. És membre del professorat del Centre Superior d´Art Dramàtic Eòlia de Barcelona. El seu treball està produït per Kunst/Werk.
PROJECTE: El Passeig, EN DIRECTE (títol provisional)
Itinerari, performance responsiva a l’aire lliure, als carrers de la ciutat
Imagina un carrer qualsevol, un dia qualsevol, a Barcelona.
Estàs caminant. Evites el contacte visual directe amb els altres vianants, respectant l’espai
que ocupen. Camines, guardant els teus pensaments, les teves opinions, els teus gestos —
per a una altra ocasió.
No llences brutícia. No corres entre la gent de manera imprudent.
No avances massa lentament en un passatge molt transitat.
No traces trajectòries corbes amb les extremitats cada cop que passa un cotxe.
No obres la bossa d’altri ni menges l’entrepà que tenen ben embolicat i guardat a dins.
No et tires pets fortament, ni comences a jugar amb els seus cabells.
No pegues ningú, és clar, ni ataques cap altre vianant.
Obeeixes les normes, escrites i no escrites, de com s’ha de comportar un vianant.
No desobeeixes.
Això és tot?
Això és tot el que es pot fer a l’espai públic?
Només es tracta d’obeir o desobeir?
Què hi ha entremig?
Entre l’obediència i la desobediència, potser hi ha:
Somriure més del que s’espera.
Llegir un poema en veu alta.
Ballar al mig de la vorera.
Estirar-se sota un banc i abraçar-lo des de sota.
Trobar una escletxa entre dos ediûcis i ûcar-s’hi.
Menjar l’entrepà dalt d’un arbre.
Ser un arbre.
Ser un triangle blau.
Ser el color blau.
Quedar-se quiet.
Quedar-se quiet.Quedar-se quiet.
Una mica més.
Una mica més encara.
Encara.
Potser vindrà la policia.
Potser has arribat al límit d’una norma no escrita sobre la durada.
Segueix circulant.
Segueix somrient—mínimament.
Un somriure entre somriure i gest de disculpa amb la boca.
La coreografia a l’uníson més patètica que s’hagi vist mai.
«És mitjançant aquestes dinàmiques que, fins i tot sense cap policia a la vista,
emergeix una coreografia quotidiana de conformitat, fins i tot dins les nostres
societats aparentment democràtiques. Perquè, fins i tot en aquestes societats, la
possibilitat d’imaginar un moviment cap a la llibertat queda anul·lada des de l’inici
per una mena d’empobriment de la imaginació coreogràfica: els moviments només
poden tenir lloc dins d’espais preassignats per a una “circulació adequada”. La
coreografia és introjectada com una dansa policial del consens quotidià". “Choreopolice and choropolitics, or the task of the dancer”, André Lepecki.
Aquest projecte és una performance responsiva basada en el caminar, que explora els límits, contradiccions i possibilitats de l’espai públic urbà. No tracta només de caminar, sinó de qüestionar amb el cos: què podem fer realment a l’espai públic, com ens podem moure? A través del cos cinètic, expandirem la imaginació urbana i explorarem el potencial latent dels espais compartits.
