LUCÍA JAÉN

lucía jaén serrano: ballarina i coreògrafa, m'interessa investigar a través de la pràctica de la dansa i el moviment, m'apropo tímidament (però sempre acompanyada) a la creació escènica, i estic apassionada per generar i participar en pràctiques col·laboratives amb vincle sociopolític.

Els últims anys he estat immersa en la direcció de quatre treballs artístics (co)propis: "projecte normal" amb un equip de col·laboradores: Víctor Colmenero, Rocío Pérez, Malén Iturri, Brenda Boyer, Bea Higón, Silvio Lang i Martina Colomino - creació escènica de dansa amb mirada lesbocuir; "Otras Verticalidades" amb Mónika Vázquez - dansa amb arnès i altres derives; "Desvelar la danza" - la cianotípia com a procediment coreogràfic; "Danses de lo cuir" - projecte participatiu comunitari. Els llocs on he desenvolupat els meus treballs els últims anys són Birca, Godsbanen, Badteatret i DDSKS (a Dinamarca), i La Mutant, Espai La Granja, IVAM, La Poderosa, La Visiva, El Consulado i Las Cigarreras (a l'Estat espanyol). He treballat amb professionals de les arts escèniques i performatives com Taller Placer (Vicente Arlandis i Paula Miralles), Julia Zac, Andrea Quintana, Claudia Pages Rabal, Otobong Nkanga, Quim Bigas, Sparrow Dance Company, Sandra Gómez, Vicent Gisbert, Artefactum i Mercedes Boronat.

El 2023 finalitzo el programa d'estudis artístics ‘Articulaciones’ IVAM-UV-UPV; el 2020 em graduo del màster ‘Dance and Participation’ a The Danish National School of Performing Arts on desenvolupo pràctiques de recerca artística, creació i educació en dansa.

Actualment, m'encarrego de l'espai artístic El Consulado (València) juntament amb Sofía Asencio, Tomás Aragay, Julia Irango i altres artistes locals. Aquí he iniciat el projecte secret CICLÓN amb Mariví Martín Espinos.

Projecte: proyecto normal (o, gairebé normal) (o, ni mig normal) és un espai per pensar i fer amb la matèria i els sentirs; és un espai que necessita de la polifonia de veus per conformar-se: veus de companyes de treball, veus de persones que participen o es creuen amb aquest espai, veus de textos i pensaments impresos en paper, veus de converses que van passar, o encara per venir; aquest espai comença desplegant la pregunta de com operen en nosaltres els processos de normalització, quines cicatrius deixen en la memòria de la pell i des d'on comencem a rastrejar aquest mapa; si la norma és un lloc on encaixar, si la norma t'empara, si indica “el que està bé” i “el que està malament”, si normalitzar és assumir: quines formes de vida hem normalitzat per evitar el conflicte, per amagar-nos, per passar desapercebudes, per sobreviure?; em vaig descobrir a mi mateixa performando la persona normal, la filla normal, l'amiga normal, l'artista normal, per exemple, normalitzant formes de precarització que havia assumit (i encara assumeixo) en la meva professió; vaig tornar a una idea del passat: tot el que repetim, i repetim, i repetim, i repetim, genera forma, hi ha formes que hem desatès, i si canviem aquest patró de repetició en lloc de la forma en si? i si la repetició té temps dilatats? i si generem formes elàstiques, greixoses, mal·leables, tovones, viscoses…?;

tinc l'impuls de moure més enllà de la meva autonomia, cedir l'agència, desfer l'acció de controlar, crear un espai de confiança per a la dansa que cedeix el control a l'altre; tinc el desig de fer altres usos del cos que impliquin una despersonalització, abandonar el cos asèptic de la dansa per entrar en un cos de veritats oposades, de dolor i plaer, que fa mal i fa mal, manosejat…; quines pràctiques de moviment són inclinades, poden fer-me “sortir del jo”?, és en les pràctiques sexuals que experimento aquest “fora de si”, i que fa temps vaig deixar de veure en la dansa, en el plaer sexual que implica moure, moure amb altres, moure cedint l'agència de la nostra matèria; fa temps vaig començar, com María Roscón anomena, a sortir del camí heteronormat i buscar el sender del desig;

el normal en aquest projecte es desempolsa tornant a la qüestió de “com vivim els nostres cossos, com copulem i en què pensem quan copulem” de val flores;