Galería

Programa

• 
  'Fractal f*ck' de Victoria Macarte
  De petita, Victoria anava per ninja però li agradava massa la lycra de coloraines, llavors es va ficar a ballarina. Sempre ha volgut ser una artista seriosa, creant obres de gran bellesa i subtilesa sublim, però els temps en els que viu són uns altres i sent la responsabilitat de moure's d'acord amb el seu entorn.
  
  Aquesta última creació aprofundeix en la seva pròpia tècnica d'art multi-merda, la cutreria pro, utilitzant tecnologia lo-fi amb alta fidelitat.
  
  La peça que presenta està inspirada en una exposició recent del panorama de l'art contemporani de Barcelona que la va motivar a recrear la seva pròpia lliure interpretació del concepte d'un 'FRACTAL'.
  Esteu tots invitats!
  
  It's not a variation on a theme
  It's not a repetition of geometrical shapes
  It is a self-similar pattern that when split into its iterated parts each is a reduced sized copy of the whole, recurring right down to the very molecule.
  
  Agraïments especials a l'equip de assaltadors fractals:
  Txalo Toloza, Guillem Mont de Palol, Jorge Dutor, Noemí Laviana
  
  
   
• 
  'From Lost to the River' de Xavi Dorca i Xevi Estrada
  
  
  From Lost to the River és el títol d’un possible espectacle on s’estableix una estreta relació entre la dansa i l’humor. La utilització del cos i com circula el joc escènic entre els intèrprets i el públic són les bases per a la recerca d’un material coreogràfic que barreja estils sense complexos i sempre al servei de la història.
  El públic assisteix al naixement de dos individus que descobriran que la unió fa la força i aniran transformant-se segons les necessitats del moment. Un esperit competitiu els donarà forces per recórrer un camí estrany.
  Pensem que els In_formales és un espai adient pel moment en què ens trobem i el que més ens interessa és compartir amb el públic aquest moment.
  
  
  Xevi Dorca cursa els estudis a l’Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa de Barcelona en l'especialitat de Coreografia i Tècniques de la Interpretació de la Dansa. Es forma com a actor amb Txiki Berraondo, Manuel Lillo, Javier Daulte, Alejandro Catalán, Marc Martínez i Antonio Simon.
  S’incorpora a la companyia de dansa Transitions Dance Company del Laban Center (Londres) gràcies a una beca que aconsegueix al guanyar el Premi al Millor Ballarí al Certamen Coreogràfic de Madrid. Treballa en les següents companyies: Búbulus, Ballet Contemporani de Barcelona, Sol Picó, Carles Santos, Iliacan, Mar Gómez, Lindsay Kemp, Meekers Dance Company, Àlex Rigola, Montse Colomé, Andrés Lima, Comediants, Susan Kempster i Animas Animal Art/Esther Aumatell. Ha estat membre de la companyia Chicos Mambo.
  Treballa com a coreògraf en l’equip artístic de Joan Font en les següents òperes: La Cenerentola, L’Italiana in Argel, El Barbero de Sevilla (les tres de Gioaquino Rossini) i també de Faustball (òpera contemporània) de Leonardo Balada.
  
  Xavi Estrada s’ha format en dansa clàssica, contemporània, jazz, claqué, dansa-teatre i butho. Combina la seva formació amb la seva tasca d’actor i de clown. Actualment cursa a l’Institut del Teatre el quart curs del Grau Superior de Dansa en l’especialitat de Coreografia. Ha estat membre de les companyies Chicos Mambo i La Banda (teatre d’humor). A més, ha treballat amb directors com Tomàs Aragay, Carles Santos, Iago Pericot, Jordi Cortés, Joan Font, Lindsey Kemp , Calixto Bieito, Alex Ollé (La Fura dels Baus), entre d’altres.
  
  
  Creació i interpretació: Xevi Dorca i Xavi Estrada
  Músiques: Properlleheads - Jess Clayton i Aaron Joeffrei – Yello - Marc Shaiman - Henry Krieger
  
  
   
• 
  'Estudi sobre els intervals' d'Olga Santín
  
  
  Estudi sobre els intervals és un extracte d'un concepte musical transportat al moviment.
  Un interval es defineix com la distància, en tons o microtons, que hi ha entre un so i un altre i la seva relació harmònica i/o melòdica. La seva matèria primera està feta de relacions espacials invisibles, jo intento fer el mateix: On està el la? On vibra? Fora o dins del meu cos?... l'espai comprès entre el colze i el genoll, espai invisible; la corba que va des de la boca fins a l'estómac; l'espai entre el front i un ens invisible; el diàleg entre l'espatlla i l'orella, el canell i el front; cor en l'espai, sol; mandíbula i ulls mai s'aconsegueixen; amb qui parla la mirada?, ulls que no veuen…
  En aquesta peça es planteja el concepte d'interval des de tres angles diferents:
  L'interval com a contrast i canvis d'estat. La música callada: diàleg entre dos genolls. I l'interval entre els llocs tocats.
  
  
  Almudena Pardo es gradua l’any 2006 a l’Institut del Teatre de Barcelona, en l'especialitat de dansa contemporània. Posteriorment viatja a Nova York on fa una residència en el centre d'investigació Lemurplex en la qual explora i aprèn un nou llenguatge del moviment en relació amb la tecnologia. Al 2008 treballa amb la companyia Agua Sacra en la producció Trànsito Tierra a Santiago de Xile, i aquest mateix any torna a Barcelona on entra a formar part de la companyia Moreno Bernardi en les produccions Xiuxiueig i About wise whisper. L’any 2009 s'incorpora al col·lectiu Electronic Performers en la creació d'Oscilares, una peça de dansa interactiva que gira per Espanya i Portugal. En 2011 treballa com a intèrpret en el Conservatori Superior de Dansa de l‘Institut del Teatre i en l'actualitat està en procés de creació del duo Symbiosis.
  
  Olga Santín està finalitzant els estudis de Coreografia i Interpretació de la dansa en el Institut del Teatre de Barcelona. Anteriorment s'ha format en flamenc, dansa contemporània i dansa clàssica. Des del 2006 col·labora amb músics i compositors (jazz, flamenc, música clàssica i contemporània) com a coreògrafa i intèrpret a Brussel·les, Itàlia, Sevilla i Barcelona. També ha treballat com a dissenyadora gràfica freelance.
  
  
  Coreografia: Olga Santín
  Interpretació: Almudena Pardo i Olga Santín
  Música: Density 21,5 d'Edgar Varèse
  
  
   
• 
  'Je veux manger - Cartografies emocionals de moviment i llenguatge' de Dominik Borucki
  
  
  A Je veux manger - Cartografies emocionals de moviment i llenguatge investigo la relació entre llenguatge i dansa per dibuixar un mapa d'estats emotius. Emocions, moviment i llenguatge tracen esbossos del ser (del moviment interior). L'expressió mateixa és el mapa, és la cartografia del seu contingut (d’allò expressat). L'obra és una presentació ballada enriquida per expressions teatrals amb llenguatge i so.
  
  
  Dominik Borucki és un ballarí alemany, coreògraf i professor de dansa que resideix a Barcelona. Ensenya dansa i treballa a Europa, USA i Amèrica del Sud. Ha treballat entre d’altres amb la Compagnia Buffo (Osnabrück/Alemanya), amb Paulo Henrique (Lisboa per l’Expo 98), en duo amb David Zambrano (Nova York) i amb Brigitta Ernst (Berlín) amb Cia. Lapsus d'Alexis Eupierre (Barcelona). Va dirigir les peces Què tal estàs?, What's Up?, L'art de volar (amb Claudia Cardona) i els seus solos I Am My Own Television i La vecina (interior), que es van presentar en diversos festivals i teatres d'Espanya i a 15 països de la resta d'Europa i Amèrica. El seu especial interès és la improvisació com a art per comunicar-se amb altres i amb si mateix. Això inclou la consciència del cos, de la ment i de les emocions.
  
  
  Interpretació i creació: Dominik Borucki
  
  
   
• 
  'DFF / L'últim enemic' de David Franch
  
  
  “Com a resposta el silenci, i aquest silenci inquieta, i la inquietud confon, i la confusió dispersa, i la dispersió distreu, i la distracció provoca l'equivocació, i l'equivocació comporta fracàs, i el fracàs fa mal, i el dolor es fa costum, i el costum domestica, i el domesticat silencia, i el silenci mata, i la mort és prematura, la mort és en vida, i camines a poc a poc perquè no tens on arribar, i sense direcció no avances, com a molt et mantens, però mantenir-se exigeix afrontar veritats, i nosaltres som generació de veritats vençudes, i ens posem en mans de la bona sort, i ens deixem portar pel corrent, i ens agafem a totes les nanses per no sortir-nos de la fila, i complim amb tot, i ens sentim tranquils rebent la nostra dosi d'anestèsia emocional.”
  David Franch
  
  L'últim enemic és un mateix. Són totes les barreres que ens col·loquem, les inseguretats o pors que apareixen a l'hora de voler aconseguir un desig.
  L'últim enemic està dins de nosaltres i recorre el que sigui amb tal de dissuadir la nostra intenció de canviar. Recorre al passat recordant-nos vells errors i conviccions i etiquetes que se'ns han penjat i que ens han condicionat.
  Però una part de nosaltres assumeix córrer riscos per intentar aconseguir els nostres desitjos, i és llavors quan el nostre cos es converteix en un camp de batalla, un camp dividit en diversos territoris. Un combat cos a cos en el qual busquem diferents estratègies per vèncer.
  
  El meu cos camp de batalla.
  El meu cos en defensa constant i en atac immediat.
  El meu cos cartografia de les meves vivències.
  El meu cos estada privada i paisatge públic. El meu cos social, polític, moral.
  El meu cos refugi.
  El meu cos vençut, el meu cos triomfant.
  El meu cos com a resposta i com a pregunta.
  El meu cos sotmès, abandonat, estomacat, menyspreat, copejat, insultat, ofès, humiliat… El meu cos s'aixeca, es rebel·la, enfuria, contraataca i copeja.
  El meu cos trinxera.
  
  
  David Franch és membre de la companyia Amaranto del 2001 al 2007, participant en els espectacles: Marea Baixa, Tazón de sopa china y un tenedor… o hacer el gilipollas, Indignos i Four movements for survival.
  Des del 2008 és membre del Col·lectiu 96º, amb el qual ha creat les peces: Después de mí, epitafios, Dar patadas para no desaparecer i, recentement, la nova peça Fingir.
  
  Esther Mayo és responsable de gestió i administració del projecte Teatro de Los Manantiales des de 2006. Formada en gestió i distribució d'espectacles en SGAE València, gestiona projectes artístics i culturals des de 2003 (Directora de l'EMT de Riba-Roja de Turia des de 2007 i coordinadora de trobades pedagògiques d'àmbit nacional). És membre del grup A. de C. En Clau de Conte, que combinen la música, els contes i l'audiovisual. Actriu, ballarina, directora i pedagoga en l'àmbit de les arts escèniques interdisciplinàries i el camp audiovisual. Llicenciada en Art dramàtic per l’ESAD de València i diplomada en dansa moderna i jazz.
  
  Mercè Moreno és Llicenciada en Belles arts, gestora cultural i creadora.
  Ha realitzat les videodances Bórrame mucho (guanyadora del concurs de projectes de videodansa 2005 dins del projecte Imatge, Dansa i Nous mitjans/IDN) i, al costat de David Franch, Angelical beligerancia (2011). També amb ell ha realitzat el projecte fotogràfic El coleccionista. Membre del col·lectiu Retahílas (2007-2008) amb la peça Parking anímico.
  
  
  Interpretació: David Franch
  Idea i creació: David Franch, Esther Mayo i Mercè Moreno
  Àudio: Jordi Arqué